En memòria d'Antoni March.
El foc és alegria. És origen i és passió. És realitat i és fantasia.
El foc és al nucli de l’evolució. El foc il·lumina, escalfa i alimenta, però, més enllà de ser font d’energia, el foc agombola. Abans que els televisors s’ensenyorissin de les saletes per igualar-nos o que els aparells intel·ligents esdevinguessin companys inseparables per moure’s en aquest món fet a la mida de cadascú, la llar de foc era l’epicentre de la casa i de la família. A l’entorn d’aquest foc, bategava la vida i s’enriquien coverbos, històries i llegendes.
No és estrany, per tant, que la llar, amb foc o sense, sigui una escena clàssica dels foguerons pollencins, com també ho són alguns passatges relacionats amb el sant protector dels animals que es contaven vora el foc.
Aquest mateix foc familiar és també element bàsic de diferents tasques diàries o extraordinàries com les matances i d’altres quadres clàssics dels foguerons costumistes de Sant Antoni.
El foc fa bullir les calderes de l’infern. El foc inflama l’ànima i les passions. Els temptadors dimonis representen la carnalitat i es fan molt més presents damunt els foguerons que el mateix sant Antoni, el Pi o altres típics tòpics. Els diables fan festa grossa i apareixen en actituds provocadores, plens d’erotisme i de sensualitat... i esdevenen, a mercè de la imaginació del públic i dels creadors, un altre dels temes més reiteratius i admirats dels foguerons.
El foc es fa, el foc es dóna, el foc s’encén i el foc es colga. Amb el foc, es fan artificis, hi ha qui hi juga i altres que hi posen les mans, però, sobretot, el foc s’atia. I vet ací l’altra gran temàtica dels foguerons: la crítica, més innocent o més sarcàstics, ha estat (i és) un recurs més per amplificar actituds condemnables, per visualitzar realitats indesitjables, per fer públic allò que molesta, que no agrada...
Aquests són els tres motius bàsics dels foguerons pollencins (costumistes, picants o punyents) i aquestes són algunes de les accepcions possibles del terme foc, un concepte que, en sentit real o figurat, gairebé sempre té connotacions positives. De fet, fins i tot en aquells casos en què el foc és destructor, té un poder redemptor i, de les cendres, en sorgeix la vida.
Aquest 2017, l’exposició de Sant Antoni del Club Pollença reprèn el fil dels foguerons que es va iniciar l’any passat amb una mostra fotogràfica centrada en els orígens (des dels anys 54/55 fins a 1976) i que enguany continua amb una dècada molt significativa, la de 1977 a 1987.
En aquella primera exposició de foguerons de Sant Antoni, la immensa majoria d’instantànies que es mostraven eren captades per l’objectiu de Miquel Cerdà “Micer”. Aquest 2017 totes les fotografies són de “Micer” i seva és la mirada que dóna unitat a l’univers dels foguerons pollencins de diverses dècades.
Per altra banda, s’ha de tenir present que els anys 80 del passat segle XX representen un moment d’efervescència per a la cultura popular, un moment en què paradoxalment l’esperada obertura social arriba de la mà de les tradicions d’arrel popular. En alguns pobles, es recuperen costums, en altres es reactiven ritus molt sovint decadents, residuals... i en altres, fins i tot, s’inventen. No és el cas de Pollença, i molt manco dels foguerons o del Pi, que troben una bona llacor, una llacor que fa possible un esclat de plenitud quan altres estan a les beceroles. Així, en la dècada que ocupa aquesta segona exposició fotogràfica, les festes de Sant Antoni a Pollença no només uneixen i cohesionen la societat que, des de la diferència, viu la festa com a un poble, sinó que els foguerons gaudeixen d’una època daurada, d’un esplendor impensable sense la llavor sembrada per un grup de joves que varen tenir no només l’encert, sinó també la força i la persistència per posar els fonaments d’una festa que ha arrelat fort entre els pollencins.
Eva Cerdà
